Un estudiant de l’IQS, en Jorge Grima, va tenir la brillant idea d’organitzar un nou club de rugby a Barcelona. En aquells temps l’Institut Químic de Sarrià era un centre que contava amb uns cinc-cents alumnes. Si tenim en comte que la meitat de l’alumnat eren noies i, dels que quedaven, un altre meitat estava deixant-se la pell, podríem considerar que el repte d’enganyar a més d’una quinzena de dropos per formar un equip, i dic equip en el sentit més ampli de la paraula, podia semblar una tasca quasi bé impossible. Afortunadament, i sense saber com, aquells dropos van aparèixer. A la memòria em venen noms com Miguel Calzada, Ricard Valls “Panxut”, Jordi Calders, Francisco Mir “Potens”, Esteve Granada, Xavier Papasseit “Papas”, Agustí Seguer, Sergio Nusimovitch, Txose Cruz, David Casanovas, Daniel Escudero “Maño”… Segurament me n’he he deixat uns quants, però la meva memòria ja no és el que abans era. Els primers anys van ser bastant durs. Evidentment, durant la primera temporada no es va poder participar a la lliga universitària degut a que la majoria dels integrants de l’equip no havien jugat mai. Aquella temporada es dedicà a fer entrenaments i a jugar alguns partits amistosos que acabaven en autèntiques pallisses.

El fundador de l’equip que també realitzava les funcions d’entrenador, va patir una greu lesió que el va impedir continuar dirigint l’equip. Allò podia semblar el final, però no va ser així. En Jorge Grima va contactar amb un amic seu que havia jugat amb ell a un club de rugby de Barcelona. Aquest amic era en Ricard Vilajosana, també conegut pel sobrenom de “Pitillu”. En “Pitillu” va acceptar la proposta de fer-se càrrec de l’equip de l’IQS com a entrenador. D’altre banda, aquell mateix any va donar la casualitat de que arribaren al primer curs de l’IQS una colla d’insensats que sense pensar-s’ho dues vegades es van incorporar a la disciplina de l’equip (Ricard Sagué, Paco Carrión, Raul Cabré, …). Alguns d’ells encara hi son.

Als entrenaments ja érem sempre entre quinze o vint jugadors, molts dels quals ja tenien alguna experiència jugant al rugby, cosa que facilitava i accelerava l’aprenentatge dels que s’iniciaven en aquest esport per primera vegada. Aquest any ja es van començar a guanyar partits i sobre tot, fou el primer cop que vàrem aconseguir guanyar a l’equip de Ciències de la UB en el nostre particular enfrontament anual: el torneig de Sant Albert. Van passar uns quants anys fins que vàrem tornar a guanyar-lo. Aquest any fou també el primer en que s’organitzà un viatge per anar a jugar fora de Barcelona, concretament vàrem anar a jugar a Saragossa (Abril-90) i a Tolosa de Llenguadoc (Setembre-90).

Durant l’any 1992, l’IQS incorporà la facultat d’Administració d’Empreses, i malgrat que la majoria de nous estudiants enfocaven les seves inquietuds esportives vers el golf, l’hípica o la vela, algun d’ells gaudia d’aquella imprescindible manca de connexions neuronals que fa que et puguis interessar per jugar a rugby. Al següent any (1993) l’IQS passà a formar part de la Universitat Ramon Llull, amb la qual cosa també es van poder incorporar jugadors provinents d’altres escoles o facultats de Barcelona com: La Salle (Joan Font, Albert Raventós entre altres), ESDI (els pintacobis com el David Nicolàs), ESADE (Pepo Rullàn, Gerard Martínez entre altres), Blanquerna (Germans Castelltort, Raul Saiz, Juancho Pèrez, Hugo, …). Aquest pas va suposar tenir que deixar de representar únicament a l’IQS i passar a representar a l’equip de rugby de La Universitat Ramon Llull, encara que el nucli de l’equip mai va deixar de estar format per alumnes de l’IQS.

Sense saber encara com, aquest equip de rugby es va poder seguir finançant, i gràcies a una tasca propagandística realitzada pels seus jugadors, es va continuar afegint gent nova a l’equip. A l’any 1994 en Pitillu ens va haver de deixar, però es va preocupar de buscar-nos un nou entrenador. Va ser en Lluís Camps, que també havia jugat amb ell a l’equip Gòtics R.C.. En Lluís ens va estar entrenant fins a la temporada 1997-98. La lliga universitària es va quedar amb només 4 equips, i calia prendre mesures perquè l’equip estava en autèntic perill de desaparició. A l’any 1999 l’equip no contava amb mes de 10 incondicionals.

Les coses van canviar de sobte durant la temporada 1999-2000, en la que a algun il·luminat se li va acudir la idea d’abandonar la lliga universitària i formar un club de rugby amb la intenció de participar en la lliga federada. En un primer moment va semblar que aquella idea no podia funcionar, però poc a poc va anar agafant forma gràcies a la incorporació d’un grup de gent provinent del barri de Sants: els germans Dàlton (germans Romàn, germans Martí Jala, germans Gregor). Finalment en una històrica reunió al bar Smithy un grup de 17 persones van decidir tirar endavant el projecte.

Els primers mesos de competició es poden resumir amb “moltes ganes, però poca organització”. El resultat d’això fou la classificació per jugar a la Tercera Divisió a partir del Gener del 2001. Però gràcies a un company i amic de l’IQS, vàrem contactar amb una persona que feia poc que havia deixat el rugby en actiu i que es va oferir per ajudar-nos com entrenador de l’equip, en David Deosdad (sensei, dietista, llebre del Berguedà). Les millores que va patir l’equip amb en David no es limitaven únicament a l’aspecte tècnic del joc, sinó que igual d’importants era la seva experiència en organització i seriositat fora del camp. Aspectes com la dedicació, el compromís, l’esforç personal i la responsabilitat amb l’equip eren valors que en David va aportar, i que marquen la diferència entre un colla d’amics i un equip d’amics.

El club aconsegueix l’ascens a Segona Divisió a partir del gener de 2002 i l’ascens a Primera Divisió Catalana al finalitzar la temporada. La primera temporada a Primera Divisió Catalana (2002-2003), l’equip suma 8 punts i dona una bona imatge. Es reprenen també els viatges i gires: Gales, Bélgica, Alemanya, Pamplona, etc.

Des de la segona temporada que el club jugava federat no es va poder disposar del nostre camp perquè es va abandonar i la superfície feia inviable jugar-hi a rugby. En aquest moment va començar el projecte de recuperació de Teixonera, donat que sense camp era inviable formar un club. Entretant esperàvem una resposta de l’Ajuntament de Barcelona al nostre projecte de recuperació, durant 2 temporades l’equip jugava com a local al camp del Cornellà. Al gener de 2003, i després de 2 anys de dures negociacions signem l’acord de recuperació del camp de gespa de Taxonera. A grans trets el Químic es comprometia a recuperar la instal·lació: rec automàtic, aspersors i ressembrat inicial, així com el manteniment durant les temporades: 2004-2005, 2005-2006 i 2006-2007. En contrapartida el Quimic no pagaria el lloguer de la instal·lació. En els 4 anys d’inversions i despeses, sense comptabilitzar la mà d’obra aportada per jugadors el club aconsegueix que un camp desèrtic i petrolejat (si, si, també el van petrolejar) comences a tenir aspecte de camp de rugby.

A la temporada 2003-2004, el club inscriu a un segon equip a Tercera Catalana i s’incorpora com a tècnic al doctor Snuggles. Amb el Doctor el club comença a disputar partits amistosos internacionals a final de temporada (Spring Festival. Veure exemples: 2006, 2007). En la quarta temporada (2004-05) el club inscriu a dos equip sènior a les competicions catalanes i comencen els entrenaments de l’escola amb nois de 14 i 15 anys. Al setembre de 2006 el club inscriu per primera vegada un equip juvenil a la lliga federada.

La temporada 2007 entren com a tècnics del primer equip en Ricard Vàzquez i en Toni Garcia. La temporada del 2008 neix l’infantil del Químic. L’històric president Gerard Martínez deixa la presidència i s’escull pel càrrec un jove Carlitos pertanyent a la primera fornada de juvenils del químic. El club en aquell dóna un salt de qualitat i ja disposa de Infantils, Juvenils, dos equips Sènior i un veterans que comença a consolidar-se. La temporada 2007-2008 però, el primer equip del club descendeix a segona catalana, tot i això, en una sola temporada recupera la categoria proclamant-se campió de segona catalana invicte la temporada 2008-2009. L’any 2007-2008 però, també serà recordada pel campionat de lliga de segona divisió aconseguit per l’equip juvenil del club entrenat per l’Uri i el Joan Font amb una gran final contra el Barça. La temporada 2009-2010 el club consolida la seva plaça a Primera Catalana i segueix treballant les categories inferiors, començant la feina per crear una escola de rugby. Les temporades 2010-2011 i 2011-2012 son de creixement esportiu  i social, el club millora cada any les seves posicions a la lliga i consolida les categories inferiors del club.

Serà però aquesta temporada la que marcarà el primer punt d’inflexió, el club assoleix el sub-campionat de Catalunya després d’una excel·lent temporada en la que va ser líder durant 15 de les 18 jornades de lliga. L’equip és classifica per jugar els playoffs d’ascens a Primera Nacional, on després d’eliminar l’UCAM de Murcia, aconsegueix plaça per jugar a competició espanyola per primera vegada a la seva història.

El primer equip juga doncs a Primera Nacional, quadrant una fantàstica temporada quedant en cinquena posició a la lliga amb victòries de gran nivell, degut a la reordenació de la FER, el club és classifica pels playoffs d’ascens a DHB, però queda eliminat pel Tatami Valencià. Aquesta temporada però, és de grans èxits pel club, per primera vegada, inscriu equips des del sub-8 fins el sènior a competició, i l’equip guanya la segona divisió cadet i el sènior B guanya la tercera divisió catalana en una gran final contra La Garrotxa. En Ricard i el Toni acaben la seva etapa al club després de 8 anys d’èxits i s’incorporen al staff el Jordi Solà (Director Tècnic), el Josep Maria Just (Coordinador Sènior-Sub21 i el David Nicolàs (Entrenador Primer Equip)

El primer equip del club juga la nova Divisió d’Honor Catalana, on aconsegueix arribar a les semifinals, on perd davant del sub-campió, el Lleida. Tot i això, l’equip aconsegueix el bitllet per jugar els playoffs d’ascens a DHB, i després d’eliminar el Quebrantahuesos aragonès i el Tatami valencià, l’equip aconsegueix l’ascens a la segona divisió espanyola!

El primer equip juga a la segona divsió espanyola per primera vegada arribant al maxim nivell competitiu de la seva història. És una temporada difícil en la qual s'aconsegueixen dos grans empats i es veuen partits d'alt nivell. S'aprofita l'oportunitat per aprendre el màxim de la categoria i millorar el joc. El David Nicolàs després de dos grans temporades deixa el primer equip per passar a entrenar a les categories inferiors i arriba el Pedro Castilla per fer-se càrrec de la categoria sènior

En la present temporada el primer equip jugarà la DHC amb l'objectiu d'aconseguir guanyar-la per primera vegada després de l'experiència acumulada durant la temporada anterior en la segona competició estatal